Guardianas de la memoria

Quan afusellaren a Vicente, Júlia es va quedar vídua amb un nadó de 6 mesos, i se’n va anar a viure a una habitació al local que la federació d’obrers tenia en Alginet.

Quan se l’emportaren, ells vivien a casa d’una tia i estaven casats pel civil. Per a que Júlia poguera visitar-lo a la presó, els obligaren a casar-se per l’església. Un dia, unes monges anaren a dir-li a Júlia que el seu marit eixia en llibertat, que els deixara el nadó a elles i anara a buscar-lo. Júlia no s’ho va creure i els va dir a les monges que si Vicente eixia, de segur sabria com tornar a casa, però el nadó es quedava amb ella. 

En ma casa, de tot açò no es parlava. La meua àvia guardava algunes coses en un calaix que quan les mirava plorava. I jo, amb la curiositat de l’adolescència, preguntava i preguntava i així vaig aconseguir que algunes coses em contara, encara que poques.

Al cementeri hem anat tota la vida fent molts quilòmetres. Veníem per Tots Sants i algun que altre dia de l’any. Al principi hi havia molta gent i es feien torns, era un ambient molt trist. Les dones majors s’asseien i una contava una història, l’altra contava una altra, i jo escoltant anava estirant del fil.

La meua àvia mai es va tornar a casar, sempre deia que li havien arravatat el dret a l’amor de la seua vida. Ella es va morir el mateix dia que Vicente va ser afusellat però 60 anys després, i de camí a l’hospital relatava tota la història. Ara que ha sigut identificat, volem