Guardianas de la memoria

En afusellar al meu avi, la meua tia Juana va passar d'anar amb pinta de plata i en calessa a caminar amb espardenyes. El meu besavi era horticultor i la família posseïa un bell jardí i possessions al carrer Alboraia de València. Intel·lectuals i artistes es donaven cita  “al jardí d'Alemany" del carrer Alboraia de València. Tot els va ser confiscat per a la construcció d'habitatges realitzats per la “Prefectura Provincial de FET i de les JONS”, coneguda popularment en el barri com “la finca de la Falange”.

L'altra àvia, Conxa, va estar sis mesos en la presó per “desafecció al moviment”. Mentre els homes havien caigut en el front o havien sigut executats, les meues àvies es van quedar a càrrec de la família, en misèria, i a més una d'elles jutjada en un tribunal militar en el qual es va decidir si havia de ser vexada i marcada per haver contribuït a l'enderroc de la moral per “roja”. Ella va ser una de les de tantes “rapades” sobre les quals es va infringir un abús a un model de dona lliure. 

Com a dona de la tercera generació no deixe de sentir la necessitat de dignificar la seua memòria i d'alguna manera la de tots els morts i represaliats d'aquesta atroç i intolerable execució. 

A nosaltres només ens van contar que havia mort un familiar en guerra. Ni que era tan pròxim, ni que l’havien afusellat, ni que era ací. Jo m'assabente quan en la televisió donen la notícia que anaven a fer una urbanització on el Paretó d'Espanya i el meu pare em diu. " El teu oncle Paquito és allà". Mai ens havien parlat d'això. 

A partir d'aquest moment és quan nosaltres ens mobilitzem: tenim un oncle en una fossa comuna i això no es pot quedar així. Com no anava a haver-hi famílies amb por? El nom del meu oncle segueix en la llista de les víctimes de les fosses de Paterna sense familiars localitzats, actualitzada a l'abril de 2021. Ni fills ni nets han reclamat mai al seu pare. 

Després de quasi 80 anys, vam saber que estava en la Fossa 128 i a hores d’ara, encara estem esperant els resultats de la prova genètica feta al meu pare perquè ens permeta recollir el seu cos i donar-li una digna sepultura. La por i el silenci han sigut la raó d'aquest oblit i negació d'una part de la història personal en la meua família, que estem intentant reconstruir i traure a la llum. Ara intente entendre la raó de perquè el meu avi i posteriorment el meu pare, es van sumir en una espècie d’apoliticisme que no és més que la doble condemna: l'oblit i l'amnèsia personal i política de 40 anys de dictadura franquista.