Guardianas de la memoria

 A Lolita i a Paco, els van furtar la joventut i l’amor. Lolita era la núvia joveneta de mon tio Paco, ella també anava a la presó per dur-li de menjar i roba neta. Un dia li van dir que Paco ja no hi era, que l’havien afusellat i li van donar les seues coses. Ella parlava amb ma mare per telèfon i ploraven, més tard va vindre per casa també. Lolita, aleshores Lola, i amb quaranta anys es va casar amb un brigadista belga. La meua iaia va viure amb aquesta pena, un fill assassinat i l’altre dos anys empresonat. Sempre vestia de dol, no vaig arribar a conèixer-la. A mi em van dir que mon tio havia mort d’una malaltia a l’estómac, després de rebre un tret durant la guerra. No es podia fer preguntes i menys a mon pare, amb tot el que li havia passat, el que li va passar al seu germà i tot el patiment de la família, varen triar el silenci. Ens tenia entre cotons, no volia que ens passara res. La llengua materna dels meus pares era el valencià, però sempre em van parlar en castellà, perquè parlar en valencià era una forma de destacar. Així amb el silenci ens van llevar també la identitat cultural. Va ser als anys setanta quan jo pel meu compte vaig començar a estudiar valencià.