Guardianas de la memoria

Jo tenia un any quan van afusellar a mon pare. Em van vestir de negre fins que vaig tindre 8 anys. Recorde que jo només volia un vestit roig, però havia d’anar de dol. Ma  mare em parlava contínuament de mon pare, no amagava res ni s'amagava ella. Anàvem molt al cementiri de Paterna, amb altres dones que eren totes molt valentes. Hi havia un autobús que anava de Tavernes de la Valldigna a Cullera. Allà agafàvem el tren fins a l'Estació del Nord de València. Després anàvem a peu fins a l'estació de Pont de Fusta, on agafàvem el trenet fins a Paterna. Necessitàvem tot el dia per anar a Paterna i per tornar desprès a casa. Al cementeri, l’ambient era de molt de dolor. Fora del cementiri havia garrofers, les dones portaven un catre per seure a dinar i conversar. Jo escoltava amb la boca oberta  totes les calamitats que havien passat. Moltes vegades, la gent que acompanyava la processó del dia de Tots Sants, que venien caminant des del poble de Paterna, eixien de la processó per pujar per damunt de les fosses i xafar les flors que havíem portat als afusellats. Anys després, les vídues van fer una col·lecta per a comprar el terreny de la fossa a perpetuïtat i poder conservar-lo. També van posar taulellets i jardineres on col·locar flors. Hi havia dones que deien que quan moriren volien ser enterrades a Paterna per estar sempre amb el seu marit.

Ma mare, també Pepita, va recordar tota la vida qui era l’home que es va emportar a mon pare una matinada del 1939. Fins i tot, ja de molt gran i amb Alzheimer xiuxiuejava: "Mira el  “bandido” este per on va", quan passava per davant de casa nostra.

La major il·lusió que tinc és portar a mon pare a Tavernes i enterrar-lo junt amb ma mare. Això ni es somiava abans. Ja he encarregat una làpida on posa "José Peiró Calabuig, afusellat a Paterna 30-11-1939, torna a casa 10-04-2021. Benvingut, descansa en pau.”