Guardianas de la memoria

Mon pare no contava massa. Tenia 9 anys quan van afusellar a son pare. També van empresonar al seu tio, germà de son pare, i al seu iaio.

Llavors, totes les dones de la família es van unir com una pinya. Eren 5 dones adultes ajudant-se amb tot. Elles són les heroïnes. Elles  van saber transmetre als seus fills els valors humans i la capacitat de reconciliar-se amb el món, malgrat tot el que van haver de treballar i plorar.

La meua iaia va patir repressió. La van rapar. Tenia una fanecada de terra i amb això, l’estraperlo i el treball en magatzems de taronges va aconseguir donar-li una educació a mon pare, que va arribar a ser metge. La meua iaia va morir a casa nostra i poc abans de morir em va demanar que li llegira l’última carta que va escriure el meu avi abans de ser assassinat. Regalar-li aquesta lectura s’ha convertit en un fet molt poderós per a mi. Ser la presidenta de la fossa 100 és de veritat, de les millors coses que m’han passat a la vida.

Som com una gran família, ens hem recolzat en els pitjors moments, però també hem compartit instants molt feliços. Açò no té res a veure amb tendències polítiques. Té a veure amb la dignitat de tots els represaliats i represaliades que van acabar ací i amb la dels seus familiars... açò té a veure amb els Drets Humans.