Guardianas de la memoria

Quan l'empresonaren a Sant Miquel dels Reis, la meua àvia anava els caps de setmana des de l'Alqueria de la Comtessa a portar-li roba. Era un viatge llarg i cansat caminant i amb tren carregada amb els fardells de roba. Un dia, en arribar a la presó, Rafael ja no hi era. Així va saber que l'havien afusellat.  L'àvia Conxa perdé el treball i la despatxaren de la casa. 

Es va veure obligada a tornar  amb els xiquets caminant i amb les mans buides fins a Xàtiva, a casa de la família del seu marit. La filla menuda va morir de meningitis i la resta passaren molta fam. Ma mare va començar a treballar als huit anys tenint cura d'altres xiquets. Em contava que els xiquets quasi eren més grans que ella. 

Ma mare anava tots els anys al cementeri de Paterna durant el franquisme. Per tal d'evitar que tragueren cadàvers sense identificar, les dones posaren mil pessetes cadascuna per a segellar la fossa amb rajoles. Ja en democràcia,  jo hi acompanyava ma mare. 

Quan anàrem a Madrid el 2018 a pel sumari i vam veure que no hi havien delictes de sang, ma mare em digué alleujada:" Aleshores no havia fet res? Tota la vida creient que havia mort a algú, ara estic tranquil. la".Ma mare ha patit molt en aquest procés. Quan obriren la fossa i vam veure tots els cossos allí barrejats fou una gran impressió. "Sonia, jo sols demane que el puguen ficar en una caixa dignament perquè mon pare no ha sigut mai un criminal", em deia continguda. Està sent un procés molt llarg i molt dur, els cossos ja estan dos anys en el depòsit, moltes errades en l'ADN.  Hem hagut de tornar a fer una nova associació i demanar altra subvenció. 

Pel gener d'aquest any ma mare, abans de morir en l'hospital, després de passar tres dies molt mal, va obrir els ulls i em digué: "Sonia, l'ADN, m'has d'agafar l'ADN". Ella ja no veurà com portarem son pare a Xàtiva. Jo he perdonat, però no puc oblidar.