Guardianas de la memoria

Els meus avis tenien una casa a Picanya i una mica de terra. En afusellar al meu avi José, la meva àvia Ana i els seus fills se’n van anar a viure a un pis a Xirivella. La meva àvia només podia treballar cosint i llavant roba així que va deixar al fill menor a cura de la seva germana. Sé que al major dels fills, que és el meu pare, el van rapar en arribar a Xirivella. I ja no sé molt més. La meva àvia sempre va anar vestida de negre i mai comptava res, a més el fet de ser sorda encara l'aïllava més. 

Jo em vaig anar assabentant a poc a poc. Sabia que hi havia un avi mort però quan preguntava la resposta sempre era: "D ´això no es parla". Va ser a partir del llibre de Vicent Gabarda quan vaig veure allí el nom del meu avi i vaig sentir una cosa molt forta. Després vam constituir l'associació de la Fossa 126. Fou en 2017; vam anar buscant a més familiars i ara som 86 i continuem sumant. Un any després vam estar en  Brussel·les representants de les fosses de Paterna per a dir en el Parlament Europeu que aquí no ens feien cas i no atenien les víctimes. Allí començarem a sanar. També vam interposar una querella en el marc de La Querella Argentina i vam ser al congrés dels Diputats a Madrid per a denunciar els crims de Lesa Humanitat i reclamar justícia per als nostres familiars que estaven desemparats per l'Estat Espanyol. El fet de fer aquests passos ja ajuda. Jo abans plorava moltíssim davant aquestes injustícies, ara ho porte millor perquè estic actuant per a reclamar justícia i reparació. La pròxima tardor exhumarem la fossa, però això no serà suficient. L'estat ha de demanar perdó a les famílies, retornar els béns robats, realitzar homenatges públics als seus pobles i posar carrers amb els seus noms, perquè eren innocents que només defensaven la legalitat democràtica.