Guardianas de la memoria

La meua iaia Paquita i les seues germanes eren mestres, dones molt cultes. El meu iaio era el director de la revista satírica “La Traca” i d'altres publicacions i a més, empresari de teatre. A casa sempre hi havia gent, rialles i bon humor. Aquesta vida alegre es va perdre quan el mataren. Les meues ties també foren mestres represaliades. Quan afusellaren al meu iaio, les condemnaren per la Llei de Responsabilitats Polítiques a una multa del 50% del seu patrimoni que es va comptabilitzar, segons testimoni dels delators, en varis béns immobles i mig milió de pessetes de l'època, que en realitat la família no posseïa.

La meua iaia va pledejar amb un advocat, va recórrer la sentència i finalment va aconseguir quedar-se amb el cine Metropol i el teatre Serrano. En aquella època les dones no podien tindre ni un compte en el banc, així que per poder gestionar el teatre i el cine es va associar amb un germà  i es va convertir en empresària. Açò ho contava amb orgull la meua iaia, com havia pledejat, de les altres coses no contava res...

Una vegada, tindria jo vint anys, algú li va dir a ma mare que son pare havia estat torturat a la presó i es va passar dos dies sense eixir de l'habitació. Tampoc vam parlar en eixe moment. Jo ho vaig saber pel fill d'un altre represaliat.

Ma mare tenia a son pare molt idealitzat, ella era la seua princeseta i el va perdre als nou anys. Si haguera viscut el suficient per a veure tots els homenatges a “La Traca” i a Carceller, el llibre, l'exposició, el documental i fins i tot un carrer amb el seu nom, li haguera emocionat moltíssim. De totes maneres, crec que la reparació a les víctimes de la repressió franquista no és suficient actualment. Aquesta gent hauria de demanar un perdó que mai han demanat i anular tots els juís. Per poder mirar al futur, açò no pot quedar a l'oblit.