Guardianas de la memoria

Recorde perfectament quan van empresonar a mon pare a la presó d’Alzira, i em portaren a veure’l a la cel.la menuda que compartia amb molts més homes. Enyore quan em deia: “la meua xiqueta “, mentre em passejava damunt del seus muscles. 

Ma mare no sabia  llegir ni escriure, i es va apuntar a una espècie de pamflet que es deia “Redención” que costava dues pessetes, i per subscriure’s ens obsequiaven amb un dia més de visita mensual de tota la família a mon pare. 

Quan mon pare va ser empresonat , vam rebre la visita de veïns del nostre poble que van escorcollar tots els amagatalls i racons de la nostra casa, girant, fins i tot, els matalassos... i tot el que fora sospitós.

La vida sense mon pare fou molt trista i dura. Vaig començar a treballar abans de complir els huit anys com minyona a una casa i quasi sempre estava plorant. Pensava que si estiguera mon pare, no hauria d’estar carregant llenya per a altra llar. Anar a l’escola era un luxe que no ens podíem permetre, perquè teníem que treballar per a poder menjar. Apreníem a les vesprades, mitjançant les lliçons que ens donava una monja. Ens obligaven a anar a missa per confessar-nos. També a cantar el Cara al Sol en la cua del racionament i si no cantàvem, no ens donaven res.

Ma mare, guardava tot el que tenia del seu marit com un tresor, fins i tot les cartes de nuvis. També li va demanar al fotògraf del poble, que li fera un fotomuntatge amb diverses fotografies de diferents anys, per tindre una fotografia familiar on estiguérem tots: mon pare, ma mare i els tres germans. 

El desig de ma mare, que sempre ha sigut el mateix de tots els seus fills, ara el tenim un poc més prop: que mon pare siga soterrat al costat d’ella en el cementeri de Moixent.

(Rosario Bas va morir el 21 de desembre de 2022 ,RIP, lligen el testimoni les seues filles)