Guardianas de la memoria

En acabar la guerra, el meu iaio va fugir amb ma mare, que llavors tenia 17 anys, a Alacant per a agafar un vaixell . Però no sé ni perquè ni com van tornar a casa. Després va intentar anar-se'n amb un company a França. Pel camí va ser detingut en Pamplona. De Pamplona el portaren a la presó Model de València. Els dies que li deixaven, la meua iaia Lola li portava la roba neta. La que arreplegava estava tota bruta de sang. Alguna vegada el meu iaio va arribar a dir-li que junt amb la roba li portara verí perquè ja no
resistia més de les pallisses que li donaven.

Quan estava a la presó, la meua tia, que era una xiqueta, anava a portar-li roba i menjar perquè la meua iaia estava treballant. En la cua que feien les dones per a entrar en la presó, els guàrdies els pegaven amb els seus fusells i alguna queia a la sèquia; això m'ho relatava la meua tia.

Quan el meu iaio estava pres i Lola estava sola amb les dos filles, la policia es presentava a casa de matinada per a emportar-se a la meua iaia als calabossos de Governació per a veure si reconeixia a un detingut, que estava en prou males condicions. La meua tia que tenia 7 anys, plorava al veure que es portaven a sa mare i la policia li deia: «si no callas, te pegamos un tiro» i havia de deixar les dos xiquetes soles fins que els donava la gana de permetre tornar a la meua iaia a casa. Un dels dies que va anar la meua tia a la presó, li digueren que son pare ja no estava allí, que li ho diguera a sa mare. La meua iaia va anar de seguida a la presó, on li digueren que al seu marit se l’havien emportat a la matinada en un camió junt a altres companys.

Sense saber res més va marxar al cementeri de Paterna i Leoncio Badia, l'enterrador, li va donar un tros de la camisa del meu iaio. Així es va assabentar que l'havien afusellat. La meua iaia li va entrar molta por i va cremar tot el que tenia del seu marit, les fotos, les cartes, tot. La gent que coneixia, els seus amics i familiars estaven en les presons o afusellats a Paterna. Ella va voler protegir a les filles passant desapercebuda i callant. Mai va contar res. El que jo sé és per ma mare i ma tia. Per a no fer-se distingir, fins treia un cobertor al balcó quan passaven les processons.

Durant alguns anys la policia o la guàrdia civil continuaven venint a casa. Recorde una vegada, tindria jo uns 11 anys, seria en 1958, que vingueren i li preguntaren a la meua iaia: «Dolores, ¿cómo va todo?» per a que la família se n’adonara que estava vigilada. Eixe sentiment i eixa por, han marcat tota la vida de la meua família, era com una llosa, sobre tot per a la meua mare. Crec que no va superar mai l’afusellament de son pare.

No sé si finalment trobaré el meu iaio perquè està en la capa de dalt de la fossa i allí els ossos estan més deteriorats.