Guardianas de la memoria

Jo tenia tres anys quan van venir a portar-li a la meva mare, al forn on treballava, un mocador amb el rellotge del meu pare al qual acabaven d'afusellar. Jo estava allí, mirant com treia el pa amb la pala. La meva mare plorava i em va impressionar perquè mai la vaig tornar a veure plorar, però no ho vaig relacionar amb res. 

A partir d'aquest moment la meva mare va ser mare i pare. Ens portava a ratlla, sobretot als meus germans majors que eren més disbauxats. Al meu pare no el recorde, mai em van comptar res d'ell i jo tampoc vaig preguntar. Al poble ens tractaven bé i la meva mare va continuar treballant en el forn, encara que una vegada, una nena em va dir que em cremaria en l'infern per ser filla d’un “roig”. 

Quan em vaig casar, vaig portar el ram de núvia al meu pare al cementiri. En el viatge de nuvis, però com no sabia quina era la seva fossa, la vaig deixar en la primera que vaig veure. Després me’n vaig anar a treballar a França i vaig haver de deixar a la meva filla amb els meus sogres. Això va ser molt dur. O treballava o criava. La meva mare va vindre amb mi per a ajudar-me i poder tenir una altra filla, però en una setmana va morir. La vam portar al poble i la enterràrem aquí. Si trobara al meu pare, l'enterraré amb ella.