Guardianas de la memoria

A la meua iaia Serafina li van llevar tot el que tenia: la vida del seu home, les seues dues cases, un cotxe i un vaixell. Va quedar en la misèria absoluta amb tres xiquetes i un xiquet, tots  de curta edat que, afortunadament per a ells, van ser recollits per la seua germana Teresa i el seu marit. Va ser castigada en diverses ocasions amb rapades de monyo i oli de ricí. Ma mare, que era la filla major, tenia ja 11 anys i ho recordava tot perfectament. També recordava les visites a son pare a la Presó Model en les que, de vegades, treia clandestinament cartes amagades en els seus calcetins. Així mateix, un fred matí d'hivern i pujada als muscles del seu oncle, va veure passar el camió que conduïa a son pare cap al cementeri de Paterna on es produiria el tràgic desenllaç. Per tal de poder escolaritzar als seus fills, la meua iaia hagué de demanar un certificat de bona conducta del seu home durant els seus dos anys d'estada a la presó, quan feia ja quatre anys que l'havien afusellat. Les xiques van ser internades en una escola de monges i el xic en una de retors, mentre ella subsistia fent tot tipus de treballs degradants. 

Ma mare, Vicenta, sempre va voler trobar a son pare i mai deixà de contar-nos la història per tal que aquesta mai caiguera en l'oblit. Malauradament, va morir l’any 2019 i no va poder ser testimoni dels avanços aconseguits en la localització de les restes de son pare que, al costat de cent set persones més, jeien amuntegades en la Fossa 128 i que d’ací a poc, per fi, descansaran dignament i en pau.