Guardianas de la memoria

Quan van empresonar mon pare jo era molt xicoteta, tenia quatre anys. Recorde que una veïna ens pentinava amb unes castanyetes i dins ens posàvem un cigarret o algun regal per mon pare, encara que hi havia un guarda que ens furgava tot. Un dia a mon pare se l'emportaven en un camió i ma mare volia que em pujara al camió per a fer-li una besada i el guàrdia civil no em va deixar pujar. Va ser l'última vegada que li vaig veure.

Ma mare netejava cases, llavava roba, treballava intensament i era molt volguda al poble. Hi havia veïnes que li deien: “Isabel, a poqueta nit passaré i et deixaré una borseta a casa”, i així ens ajudaven. Nosaltres tots els diumenges anàvem al cementeri en el tramvia i després caminant. I passàvem tot el dia allí, em recorde que davant hi havia coves. Anys després portavem el seu retrats i uns taulellets que deien “afusellats pel franquisme” i ens els van fer llevar. Jo pensava que sempre es quedarien així, però l'Ajuntament de Silla ha comprat un tros del cementeri per a portar-los i els farà un homenatge quan es puga.