Guardianas de la memoria

Jo sóc la filla del fill menor dels huit que van tindre César i Carmen. Quan van afusellar al meu iaio, els fills majors ja podien treballar; la meua tia Carmen, que tenia 12 anys, es va posar a servir; la meua tia Líber se'n va anar a viure amb uns familiars i al meu pare el van cuidar entre tots. La meua iaia tenia mala salut i va ser la meua tia Carmen qui va tirar avant a tota la família, convertint-se en cap de família, cosa que segurament li va portar a quedar-se fadrina.

La meua tia Líber, en acabar la guerra, no va poder mantenir el nom que li havia posat el seu pare, Llibertat, i la van obligar a dir-se María en el seu DNI. En morir Franco, ella se'l va canviar de nou. Era el nom que li havia posat el seu pare, a qui les seues filles adoraven. El seu pare era el seu ídol, el més guapo, injustament assassinat. Per això van guardar tot el que tenien d'ell, fins i tot, el paper de fumar.

Carmen i Líber, que eren les fadrines, són les que van guardar la memòria i els objectes. Va ser Carmen la que va arreglar els papers d'orfandat en els huitanta. Quan va eixir la llei de Memòria Històrica, Carmen ens va dir que preferia no moure res, que ja era molt tard. Fa uns anys, Líber va estar d'acord i se li va poder prendre mostra de l'ADN abans de morir. El meu pare, que ara té huitanta i pocs anys, és com si s'haguera llevat una llosa de damunt, una llosa de por que portava damunt tota la vida. Tota la vida callant, però no atorgant.