Guardianas de la memoria

Jo em vaig criar amb ma uela i mai en la vida m'ha explicat res. Tenia catorze anys quan em vaig haver de posar a treballar en un forn i jo no sé llegir ni escriure.

La meua mare, ma uela i la meua tia eren dones fortes. Els van rapar els cabells i de vegades les castigaven a agranar el poble o a fregar l'església. Però elles no anaven a missa, això sí, sempre de dol.

Ma uela tenia tanta por a parlar. Silenci i punt, ni anomenar-lo. Ara la vida és diferent, abans no calia menjar i no es podia parlar.

Jo no volia buscar-lo per no enredar, per aquesta por que sempre he tingut. Aquesta por d'abans. Quan em van agafar l'ADN pensava: “I si no sóc filla del meu pare i per això em van enviar amb l'àvia?” Cada pas que donàvem era posar-me nerviosa. Em van llegir el sumari i em vaig quedar més tranquil·la en saber que era innocent i no havia matat a ningú.

Ara tenim les restes aquí, a casa, a l'espera que l'ajuntament de Xeresa ens doni permís per enterrar-lo. Cada vegada que passa la meua néta li parla: "hola Vicent, què tal?” Jo ahir li vaig dir: “Bona nit pare. Serà de veres això? Tindre pare?”  Gent del poble ha passat per ací per veure’l, un em va dir que per a què menejàvem la merda.

Jo fins que no ho vega "posaet a terra" no acabaré de creure-m'ho. Mira si vénen i se l'emporten o ens passa alguna cosa. Quan l´enterre ací, amb la seva mare i la seva dona, a veure si se me'n va d'una vegada la por.