Guardianas de la memoria

Quan van anar a pel germà de la meua àvia, a qui en realitat buscaven era a la seua dona Consuelo, sindicalista en Tabacalera, que ja havia fugit a França amb els seus fills. No en sé molt perquè en la meua família ningú parlava d'això.

En 2017 vaig vindre per primera vegada al cementeri de Paterna per a un acte oficial, i em vaig veure desbordada per un plor que no sabia que tenia ni d'on venia. Un arqueòleg em va ensenyar en eixe moment el llibre de Gabarda i vaig veure el nom del meu besoncle entre els afusellats i no vaig poder parar de plorar. És com si es revisquera en mi el dolor de les dones de la meua família: la meua àvia, bestia i besàvia. 

No pot ser que hagen passat 81 anys, quasi 50 d'aquesta mal anomenada democràcia, i no s'haja fet res per restituir l'honor i els béns de milers de represaliats pel franquisme. Esta democràcia es va forjar en un moment d'extrema fragilitat i molts moviments que clamaven justícia no van ser legalitzats. Però això no justifica que els posteriors governs del PSOE hagen mostrat tan poca voluntat de posar on toca als botxins de tants milers de civils assassinats una vegada finalitzada la guerra, a més de retornar els bens confiscats il·legítimament. No podem continuar retardant un debat i unes actuacions imprescindibles per a ser més lliures, justos i democràtics com a societat. Li ho devem als qui van donar la seua vida pel nostre país, però també als qui continuen lluitant després de tant de temps per restaurar la veritat i contra la impunitat.